Majoria absoluta o Dictadura

El Govern espanyol no està legitimat per governar           

L'Estat espanyol està vivint l'època  més negra de tota la seva etapa democràtica. La crisi pot ser la causa, però no tant pel que és, sinó per com s'està gestionant. El poble torna  a rebre, un cop més, les conseqüències de la ineptitud d'uns governants. Aquest cop, però, és mes fort que mai.

Les mesures de Rajoy i el seu equip han perjudicat majorment  fins ara  la classe treballadores. Avui, a 7 d'agost del 2012, els pensionistes encara no s'han vist perjudicats, la població en general -la més pobre- està rebent per totes bandes sense cap opció més per aturar el que ens ve al damunt que sortir al carrer a fer quatre concentracions i fer de la pancarta l'ensenya de la nostra inquietud.

Res a veure el que està fent aquest govern amb el que va prometre al seu programa electoral.  Les millores que ens van assegurar va   donar-los la majoria absoluta i el no compliment d'aquestes promeses fa que a hores d'ara siguem governants per un govern que no està legitimat.
Ells, que han fet l'oposició més ferotge els últims vuit anys, acusant el govern anterior de les coses més punibles i fent fins i tot del terrorisme la seva arma electoral, haurien d'anar amb més cura a l'hora de prendre decisions.

Els més rics segueixen a dalt de tot amb tots els seus privilegis intocables i els que tenim menys ens estem quedant sense res.
¿Què li representa a les persones amb les rendes més altes pagar part dels medicaments o l'euro per recepta que estem pagant a Catalunya? ¿En que els hi  perjudica que el temps d'espera per a una prova mèdica o una operació s'hagi allargat si ells es poden permetre olímpicament -i mai més oportuna la paraula- passar de la sanitat pública?

Ara estem distrets: les vacances d'agost, un Jocs Olímpics pendents de les medalles que puguin assolir els espanyols -llàstima que l'eliminació de l'equip de futbol no li permeti a Rajoy escaquejar-se uns dies més- i l'haver-nos acostumat a un primer xoc bastant fort, ens tenen en stand by, al setembre, però, o cap allà l'octubre, les nostres butxaques se n'hauran ressentit una mica més, estarem pagant més car els productes que el comerciants o productors no puguin assolir l'augment de l'iva i tot plegat es crearà una situació que no hem de desaprofitar per pressionar aquest govern a que deixi de trepitjar-nos, i si vol seguir fent-ho, que s'atengui a les conseqüències.

Ells van treure dissabte sí, dissabte no, la gent gran al carrer a manifestar-se contra el govern anterior, van fer de l'autocar i el bocata de pernil -segurament del país- o de xoriço una eina de pressió. És cosa d'anar tornant-los les seves incongrüències, d'una manera més  efectiva, però, i menys barruera.

Van haver de plegar el 2003 per haver mentit descaradament  la població, de no ser pel ressò mundial encara estaríem enganyats i han tornat, el novembre farà un any, mentint descaradament. Potser aquest cop no van mentir, segurament pensaven que la "niña" de Rajoy veuria feliçment el seu avenir amb ells al govern, que no seria necessari pujar l'iva "dels xuxes" del nen que tenia Rajoy al davant el dia que va prometre que ell mai no  ho faria, que amb la seva política econòmica  les pensions no s'haurien de baixar -a hores d'ara estan a un pas de fer-ho-, però el que és cert és que ningú no podía esperar que del seu programa electoral no s'hagi complert res o gairebé res després de prop un any  de governar.
         

Els mitjans de comunicació no donen l'exemple

Dani Senabre, tan pobre és el seu lèxic?

En un període  en que el col·lectiu de la salut mental està lluitant més que mai per aconseguir que la societat deixi ja d'estigmatitzar-los, sempre hi ha qui no se n'assabenta que aixó comporta moltes dificultats i se'empenyen en no ajudar gens.
El periodista Dani Senabre, conductor del programa Tu diràs de l'emissora de ràdio RAC 1, n'és un d'ells. I a més com a reincident.
Algú ha sentit mai un periodista dir la paraula leucèmic, anèmic o artròsic en referir-se a una persona que és lenta en el moment de bellugar-se? Heu sentit mai dir a un periodista que una persona té un tumor al ronyó o a la bufeta quan, parlant vulgarment, està pixant fora de test en dir alguna cosa? Doncs ves per on que el periodista Dani Senabre porta un munt de nits repetint la paraula esquizofrènic o esquizofrènia en referir-se a comportaments de persones o entitats amb motiu de l'Eurocopa de futbol o, el darrer cop, en referir-se als enfrontaments Barça-Madrid de futbol.

¿No coneix Dani Senabre altres lèxics per referir-se a les persones que tenen un comportament no habitual o que no s'aclaren gaire, que ha de recórrer a malalties per definir-los?
No estaria de més que el Dani Senabre se n'assabentés del que és l'esquizofrènia, i encara més, se n'assabentés del que pateixen les persones que tenen diagnosticada una malaltia d'aquest tipus quan senten que l'estan comparant amb les persones o entitats a les que es refereix el periodista.

Cal ser vulgar, i molt, per utilitzar nit sí, nit no -al dia d'avui han estat dues nits seguides- una terminologia que des del col·lectiu de la salut mental estan lluitant per tal de què es deixi d'utilitzar de la manera tan menyspreadora com s'està utilitzant des dels mitjans de comunicació. Vosté, Dani Senabre n'és el màxim exponent d'estigmatitzador i no serà per què el seu programa o la direcció de l'emissora no hagin rebut les queixes que han fet arribar aquests últims dies.

Sigui, si us plau, més original, busqui pels diccionaris de sinònims -segur que amb el Google al seu abast no li costarà gaire- i esbrini en el vocabulari que utilitzen altres companys de professió i a ben segur que trobarà altres expressions que no faran referència a cap malaltia i que no molestaran a cap col·lectiu.

Novetats literàries

Ments. Històries de vida.                                 L'últim treball de Marta Begué

La periodista terrassenca Marta Begué va presentar el dimarts 17 d'abril el llibre Ments. Històries de vida. La Marta ha escrit el llibre a partir del programa televisiu Ments, que va realitzar i dirigir ella mateixa  i que es va passar per diversos canals  locals de televisió. Els capítols de Ments són a hores d'ara una eina de suport per a les entitats i associacions del tercer sector social.

La presentació de Ments. Històries de vida, va ser inclosa a dins del cicle de col·loquis Parlem de... que organitza la Diputació de Barcelona. El llibre explica, a través de textos teatrals, la poesia o relats en primera persona, la vida de nou persones i les seves diferents maneres d’afrontar la malaltia mental. Tanmateix, quatre professionals, entrevistats per l’autora, aporten al llibre  l’experiència per a altres professionals que treballen en el dia a dia per millorar la qualitat de vida del col·lectiu de la salut mental.
L'acte de presentació va ternir  lloc al vestíbul de la Diputació de Barcelona i el va  presidir Mercè Conesa, vicepresidenta quarta de la Diputació i diputada de l'Àrea d'Atenció a les persones de la Diputació. La presentació  ha fugit dels tradicionals protocols, i fins i tot la mateixa Mercè Conesa s'ha encomanat de la frescura mostrada pels participants -usuaris i familiars del col·lectiu de la salut mental- i ha reconegut que parlava des del cor,  deixant de banda el que s’havia preparat.  

Mercè Conesa, a la foto de l'esquerra,  es va compometre en nom de la Diputació a donar veu a les persones afectades i col·laborar a la sensibilització social i de transformació davant la malaltia mental.                                         A la foto de dalt, Marta Begué, entremig de la càmera -el sector audiovisual és en el que se sent més a gust alhora de treballar- escoltant-la  atentament.