Les experiències d'una persona amb malaltia mental

Joan Massip va presentar el llibre  "Desde mi realidad" a la Casa del Llibre de Barcelona davant de més d'un centenar de persones 

Joan Massip Quintana, vicepresident de l'ADEMM, Associació d'Usuaris de Salut Mental de Catalunya, va presentar el llibre Desde mi realidad a la Casa del Llibre el passat 11 de novembre.
El llibre és un recull de les seves experiències des de les actituts diferents que ja vivia de petit fins a l'actualitat. De fàcil lectura, la part principal del llibre l'ocupen les seves experiències, sensacions vivides, actituts, i una part final la dedica a recollir diversos relats breus.

La presentació va ser tot un èxit, amb més de cent persones en un espai no gaire gran. En acabar la seva disertació,  durant  la qual  va dedicar un agraiment al doctor Moisès Broggi -eminent cirurgià que té actualment 102 anys-, es va establir un diàleg, un col·loqui amb les persones assistents, la majoria dels quals eren usuaris de la salut mental. Una de les frases del vespre va ser, referint-se a la difusió que fan els mitjans sobre la salut mental, que "és poc tractada i malament quan ho fan". Sens dubte que aquesta circumstància donaria peu a escriure un altre llibre.
Joan Massip va reiterar el seu agraiment a AM Editorial que va tenir cura de l'edició del llibre

ONG,s, pensionistes, vidues i persones a l'atur

Algunes ONG,s haurien de tenir més cura alhora de subcontractar empreses de captació de socis

He estat durant un mes i mig treballant de teleoperador en una empresa subcontractada per diverses ONG,s per tal que els socis de les organitzacions aportessin donatius o augmentessin les seves quotes voluntàries, tot argumentant diverses causes, a més d'intentar captar socis nous. Fins aquí tot m'assembla correcte, les ONG,s necessiten recursos econòmics  per dur a terme la seva tasca i ningú millor per aconseguir aquests recursos que persones que en teoria estan qualificats per comunicar-se amb els altres, per establir la  sinergia necessària  per  fer sentir al soci o possible soci o donant una peça més de l'engranatge humanitari.  Res a dir en contra de  les ONG,s en qüestió, tampoc són totes, òbviament, la majoria possiblement hi creguin en les bones pràctiques de les empreses subcontractades, només que aquestes ONG,s els hi demanen resultats i és aquí on l'empresa subcontractada  utilitza métodes gens humanitaris. Per començar,  l'empresa on  he treballat et  fa un contracte d'auxiliar administratiu tot i que faràs de teleoperador, telemarketing, per ser més justos, amb la qual cosa se'n beneficia dels descansos obligatoris que han de tenir cada hora pel conveni els teleoperadors. Això no és res comparat, però, amb els arguments que et conviden a utilitzar per cloure amb èxit  una gestió telefònica. La frase més sentida per part dels caps  és que no ens hem de creure res del què diu la persona que hi ha a l'altre costat del telèfon. "Diuen mentides, us diran que són a l'atur, però no us ho creieu, us diran que..." Així és que tant jo, com altres companys portem -jo ja no, per sort- més d'un mes intentant traure els diners de persones que diuen que estan cobrant la prestació o el subsidi d'atur, o bé són pensionistes o vidues.
Responsables de les ONG,s que subcontracteu empreses d'aquest tipus, feu-s'ho mirar, que la imatge que esteu donant és del tot penosa de cara a les persones que amb tota la seva bona fe estan disposades a col·laborar amb causes humanitàries. I teniu en compte també que les persones que estan treballant en els calls center són també persones que no es mereixen treballar sota la pressió de que sinó acompleixen els objectius que marqueu se'n van al carrer en quatre dies. Jo, particularment, he entrat un sol cop en el joc d'intentar traure diners al col·lectiu de persones que no arriben ni tan sols a mileuristes, o que estan vivint del subsidi d'atur perquè ja no els hi pertoca la prestació corresponent.  I com jo,  hi ha altres companys que es troben en la mateixa situació, que no els importa que se'ls hi  "acabi el contracte d'obres i serveis per fi de la campanya", que és la manera com la empresa et fa fora oficialment. Altres companys, però, volen mantenir el seu lloc de treball, tot i que a un preu que a la llarga se n'adonaran no ha enriquit gens la seva persona i que hauran estat partícips d'ajudar a finançar ONG,s humanitàries d'una manera molt poc humanitària.

Josep Aguilar
Vicepresident d'una associació sense ànim de lucre del sector sociosanitari i vocal de la junta d’un casal de barri especialitzat en acollir associacions de persones amb discapacitat, de nens i adolescents amb risc d’exclusió social i d'integració de cultures  de països llatinoamericans.

Diumenge 11 de juliol del 2010, teatre a L'Aliança del Poblenou

10é aniversari del grup La Trifulga dels Fútils

El grup de teatre La Trifulga dels Fútils del Club Social del Servei de Rehabilitació Comunitària Dr. Pi i Molist ha celebrat el desè aniversari de la seva fundació amb la representació de l'obra l'Estiueig de Carlo Goldoni al Casino de L'Aliança del Poblenou.

Amb la participació de 24 actors en escena, la majoria usuaris de la salut mental, amb la col·laboració d'actors professionals, l'obra ha estat tot un èxit, tant pel que fa a la qualitat de la representació com per l'assistència de públic, amb força aplaudiments en diverses fases de l'obra.
Entre el públic assistent hi havia el director de psiquiatria de l'Hospital de Sant Pau, Enric Álvarez, la directora de la Uniitat de Recursos Comunitaris Dr. Pi i Molist de l'Hospital de Sant Pau, Pilar Duro i el president de la Fundació Congrès Català de la Salut Mental, Josep Clusa.
La Trifulga dels Fútils es l'aposta que va fer el Servei de Rehabilitació Comunitària Dr. Pi i Molist, ara fa deu anys, per fer servir el teatre com a teràpia per tal que els usuaris de la salut mental se sentin útils. Altres activitats del centre són la literatura, la ràdio, l'art, l'esport, entre d'altres.

Contra la crisi

El paper de les empreses
Lucía Etxebarría acostuma a brodar tots els articles que escriu al Magazine de La Vanguardia els diumenges.
Aquest, però, que dedica al típico inutil -referint-se a la gent que ocupa càrrecs a les empreses, i que son això, el que diu l'article- m'ha fet pensar amb el que estalviarien les empreses si es traguessin  del damunt aquestes rèmores enlloc de destinar pressuspot zero a la publicitat;  reduir les dietes a qui els representa;  abaixar la qualitat del producte, en segons quin sector;  etc.
He estat testimoni d'una empresa del sector de la comunicació, a la qual, gairebé el 90 per cent dels ingressos són en conceptes de publicitat. Un dia em van presentar l'staff que tenia cura d'aquests ingressos i vaig quedar frapat: director comercial, adjunt al director comercial,  director de publicitat, cap de publicitat, adjunt al cap de publicitat -aquí ja em vaig perdre- i una sola persona que no tenia cap càrrec per davant de la seva funció: la comercial.
No cal dir que finalment, i desprès de dos anys, no han cobert els objectius. Això si, la primera en no renovar-li el contracte va estar la comercial, tot i que la resta han subsistit només tres mesos més.
Això es un exemple real. ¿Quantes empreses no tenen tot de càrrecs que pul·lulen de despatx en despatx exposant les seves genials idees que requereixen d'una posterior reunió de tres o quatre hores per a res? Hi calen tantes ments pensants en una empresa?
Jo tampoc no estic d'acord amb les mesures econòmiques que ha pres el govern de Zapatero contra la crisi, com tampoc ho estaria amb les que prengués el govern de Rajoy o de qualsevol altra perquè representaria que rebríem  els de sempre: els qui treballem el dia a dia sense anar de despatx en despatx i sense reunir-nos per debatre genials idees en grups de sis quan, segurament, hi hauria prou amb les idees de dues persones.

"Teatro, y del bueno" a El Masnou

Còmiques atabalades a la recerca d'una obra
El GAT, Grup d'Aficionats al Teatre del Masnou representarà aquest cap de setmana, dissabte 30 de gener a les 10 de la nit , i diumenge 31 a les 7 del vespre, Còmiques atabalades a la recerca d'una obra al Teatre Casino del Masnou.

Des d'aquí animen a tothom: masnovins, maresmencs, barcelonins, i fins i tot al gran entés Jose Mourinho a gaudir de teatre del bo i, sobretot, divertit. Un grup de dones us ho volen fer passar d'allò més  bé des del damunt de l'escenari.

El preu no és excusa, tan sols 6 euros l'entrada, i si us la voleu assegurar, truqueu, si us plau,  al telèfon 609502290.

Cal ser nacionalista (no espanyol) per estar en contra de les corridas de toros?

La mala pata d'Andrés Trapiello i Eduardo Mihura

Articulista habitual del Magazine que publica La Vanguardia els diumenges, Andrés Trapiello ha estat força talòs en el seu comentari de l'edició del passat 10 de gener del 2009 (així hi consta a la portada del Magazine, tot i correspondre al 2010) en el moment de barrejar el nacionalisme català amb la possibilitat de que en un futur, no gaire llunyà, les corridas de toros quedin abolides a Catalunya a instàncies del Parlament.

De tot l'article extrec només el paràgraf final, un cop el senyor Trapiello dóna per fet que ja s'ha aprovat la llei que tant li preocupa: "Ese día este inestable mundo nuestro se iría al traste: sin la menor duda los capones del Esla exigiran nuestra castración y los toros de Catalunya poner personalmente las banderillas a cuantos tenemos la desgracia de ser españoles".
Abans, però, d'aquesta trapelleria vaig tenir la satisfacció de llegir a la pàgina immediatament anterior l'article d'Ángeles Caso, guanyadora de l'últim premi Planeta  i gens sospitosa de ser nacionalista catalana (és nascuda a Gijón i no crec s'hagi empeltat dels seus amics catalans) titulat Por favor, que prohiban los toros. Aquest article té també la seva guinda quan l'articulista comenta el que va dir el president de la Unión de Criadores de Toros, Eduardo Mihura a l'edició de El País del passat 20 de desembre, "la sociedad se ha humanizado demasiado". Aquest comentari sona a crítica, i vull pensar que es tracta d'una opinió personal què no crec que comparteixin la gran majoria dels defensors de les corridas. Seria el súmmum de la deshumanització criticar que  la societat vagi guanyant en alguns valors.

No és cap innocentada

Di Stefano i Puskas van jugar amb el Barça 

Haguera pogut ser una realitat, però no. Conformem-nos amb veure  tots tres vestits de blaugrana quan el partit d'homenatge a Ladislau Kubala el 30 d'agost del 1961 al Camp Nou.

El rival fou l'Stade Reims, i la victòria va ser per al Barça (4-3). Kubala va deixar el club amb  34 anys, desprès d'haver jugat 11 temporades. En els dos primers anys l'equip ho va guanyar tot: lligues i copes, i en el total dels 11 anys van ser: 4 lligues, 5 copes d'Espanya,  1 Copa llatina (aquesta copa seria l'avantsala de la Copa d'Europa), 2 copes de Fires i 1 Copa Eva Duarte (l'equivalent a la Supercopa d'Espanya actual).
Kubala va marcar 196 gols en totes les competicions com a jugador blaugrana, dels quals, 131 corresponen al campionat de Lliga.

Tornaria a vestir-se de jugador, ara però,  amb l'Espanyol entre els anys 1962 i 1965. Abans havia estat durant una curta etapa entrenador del Barça, amb qui guanyaria una copa de Fires. Desprès, i abans de exercir d'entrenador en diversos clubs -amb el Barça de nou i l'Espanyol, entre d'altres- i de seleccionador nacional amb Espanya, Paraguai i Aràbia Saudí, va jugar amb el  F.C. Zurich i el Toronto Falcons, on clouria definitivament la seva carrera de jugador el 1967 en complir els 40 anys.

En el portal de Belén

L'efecte Belén Esteban ens està carregant a molts, molts més dels que ens pensem, afegiria. Són més de les dues de la matinada i no se m'ha ocorregut res mes que entrar al seu portal -per allò de l'època en que estem- i em sorprèn que som només 22 els visitants que ho estem fent a la vegada, dels quals 0 som enregistrats. Òbviament que he declinat la invitació a fer el registre i a la vegada m'ha consolat comprovar que només hi fóssim 22, tenint en compte que aquesta senyora està en boca de més de mig país -tot i que deu ser tot el país el que  ja sap  més d'ella del que caldria-, i no comptem l'Amèrica Llatina,  a la qual deu tenir també els seus adeptes.

Bé, no és únicament del seu portal del que vull parlar, sinó de l'efecte que està causant aquesta senyora en la societat. És tafaneria? Són ganes de divertir-se? Tan avorrits estem que necessitem d'una icona d'aquestes característiques? Ens deprimeixen altres fets més rellevants? És normal que se sàpiga més de la vida d'aquesta senyora que de la del doctor Valentí Fuster, per exemple? Algun sociòleg, antropòleg o especialista en qualsevol altra carrera acabada en òleg és capaç de contestar-me?

No hauria de ser així, però res en faria més feliç en aquest moment. Si algú em convenç sortiria d'aquesta mar de dubtes que m'està  envaint darrerament i tornaria a creure en una gran part de la societat que em té desconcertat.

Sé que fer-ho representarà enriquir l'ego d'aquesta persona i de les seves fans i a més em sabrà greu perquè representarà afegir més visitants al portal, però si algú, en un últim extrem, vol comprovar les xifres de visitants que he donat abans, només caldrà que entri a http://www.belenesteban.es/.

Del disseny del portal en podem parlar un altre dia. Fins i tot, i des del meu punt de vista, són més atractius els  portals de Belén fabricats en sèrie que veiem als pessebres per aquestes festes.